Per
enèsima vegada des de que Vicente Moreno
és el màxim responsable del primer equip, el Nàstic va sortir al terreny de joc del Carlos Belmonte amb la idea ben clara de cedir-li la pilota al rival
per poder crear perill al contraatac. Enguany, aquesta ha sigut la tònica
habitual de tota la primera volta quan
l’equip ha jugat fora de casa. A vegades ha funcionat i a vegades no, però amb
els precedents al camp del Mirandés
i sobretot al camp de l’Alavés,
ningú és capaç de contradir els plantejaments de l’entrenador valencià. És cert
que quan el resultat no acompanya tendim a demanar al tècnic que sigui més
ambiciós i més ofensiu perquè entre altres coses aquest planter té capacitat i
qualitat perquè així sigui, però també hem de tenir en compte que encara que
l’equip surti amb un aire més atacant les coses no sempre surten com voldríem.
El de l’Albacete va ser un partit
que es va quedar en un punt intermedi entre la cara i la creu, entre el blanc i
el negre, entre un Vichy Català o un Jack Daniel’s amb cola. El de Masanasa va tornar a encertar amb la
seva proposta però aquesta vegada es va quedar a mitges.
Una
de les coses que més va sorprendre sobre el plantejament de Vicente Moreno va ser l’onze inicial
que va triar per començar el partit, un onze on Lévy Madinda i Juan Muñiz
van estrenar titularitat acompanyant a Cristian
Lobato i Sergio Tejera al centre
del camp en un entramat tàctic que responia a un 4-4-2 amb Achille Emaná i José Naranjo
en posicions més avançades. Amb tots aquets elements sobre la gespa era difícil
acceptar que el Nàstic renunciés a
tindre la pilota, doncs la mitja estava formada per jugadors amb un perfil
creatiu que necessiten sentir-se protagonistes amb l’esfèric passant per les
seves botes. Parlem sobretot dels dos homes que van ocupar les bandes, Lobato i Muñiz. Cap dels dos respon a la figura d’un jugador ràpid amb el
qual donar velocitat als contracops a diferència d’altres membres de la
plantilla com poden ser Ferran Giner,
Jean-Luc Assoubre o Miguel Palanca. Intuïm que és per
aquest motiu que al Nàstic li va
costar tant entrar dins del partit fins al punt de concedir tres ocasions
claríssimes per al quadre de Luis César
Sampedro. El primer error va arribar en una acció de sortida de pilota on Iago Bouzón va abusar de la seva conducció
permeten que Jona li cedís la pilota
a Portu per presentar-se tot sol
davant la figura de Manolo Reina,
qui va desviar a córner la primera gran ocasió del partit. Després serien Antonio Nuñez i Javier Paredes qui rematessin de cap, lliures de marca, enviant la
pilota molt a prop de l’arc defensat pel porter andalús. Els grana estaven cometent errors molt greus
en defensa recordant en certa manera a l’actuació que van fer ara fa tres
setmanes davant el Lugo, i el pitjor
és que ofensivament no van crear cap inquietud a la defensa local.
Ara
bé, el segon temps va ser un altre història. Tot i arrancar amb un xut potent
però centrat de Mario Ortíz des de
la frontal, el Nàstic va sortir molt
més centrat en defensa evitant que l’Albacete
continués apropant-se amb perill a l’àrea de Reina. Però el punt d’inflexió va arribar amb el primer canvi de Vicente Moreno. El valencià va donar
l’alternativa a Stephane Emaná substituint
a un desaparegut Cristian Lobato, ser
víctima del plantejament del seu tècnic. Amb el petit dels Emaná sobre el terreny de joc, les accions de contraatac del Nàstic van començar a tenir perill de
veritat. Naranjo va tindre el 0-1 en
les seves botes amb un xut des de la cantonada de l’àrea que va marxar per
sobre el travesser. I del possible 0-1 es va passar al 1-0. El col·legiat De la Fuente Ramos va assenyalar penal
de Iago Bouzón sobre Adrià Carmona en una acció on el
central gallec va tocar clarament la pilota. Jona va ser l’encarregat de executar la pena màxima i de
transformar-la deixant per inútil l’estirada d’un Manolo Reina que a punt va
estar d’aturar el llançament.
El
gol encaixat no va frenar l’ímpetu amb el que el Nàstic havia arrancat la segona part, ímpetu que es va accentuar
amb l’entrada de Miguel Palanca al
terreny de joc. El tarragoní va ser un dels protagonistes del gol de l’empat
junt amb els germans Emaná. Achille, en una acció de qualitat
extrema, va enviar una deliciosa passada amb l’exterior del seu peu dret a Palanca per a que aquest enviés la
pilota al primer pal on Stephane la
acabaria rematant al fons de la xarxa anticipant-se als seu marcador. Amb el
1-1, l’Albacete va intentar donar
una última empenta però va ser el Nàstic
qui va gaudir de la millor oportunitat per aconseguir els tres punts en un
contraatac que Achille Emaná no va
saber definir desprès d’una gran assistència del seu germà. Juan Carlos va estar excel·lent tapant
el xut del camerunès i també el posterior rebot que va caure als peus de Mossa.
El
repartiment de punts va permetre al Nàstic
tornar a les posicions de play-off
després de sumar 4 de 6 punts possibles en aquestes darreres dues jornades que
l’ha tocat jugar lluny del Nou Estadi,
escenari on precisament haurà de fer bo el punt obtingut al Carlos Belmonte amb la visita del CD Tenerife. Si això és possible és en
part gràcies a les decisions que com tot bon entrenador va realitzar Vicente Moreno per solucionar els
problemes que estaven fent efecte a l’equip amb el seu plantejament inicial. I
és que el preparador valencià no sempre encerta en totes les seves decisions,
però el més important és que sigui capaç de corregir els seus propis errors per
fer que els jugadors treguin quelcom positiu de cada partit.
Marc Pérez
